Element que necessitem:
- 5 espelmes daurades
- 4 espelmes verdes
- oli d’arrel de Mandràgora
- oli fortuna
- encens mirra
- pols de la fortuna
- recipient de fang
- carbonets instantanis
- mixtos de fusta

Procediment a seguir:
Agafarem les 9 espelmes i untarem les 5 daurades amb l’oli de Mandràgora i les 4 verdes amb oli de la fortuna.

Tot seguit les posarem, en un lloc que no es pugui cremar res per exemple els marbres de la cuina, formant un cercle.

Dins d’aquest cercle en farem un altre amb la pols de la fortuna, desprès agafarem el recipient de fang i a dintre i posarem els carbonets instantanis, a sobre hi posarem un grapat de encens de mirra.

Aquest recipient de fang preparats amb els ingredients, el posarem just al centre dels dos cercles , o sigui just al centre del cercle més petit i amb els mixtos de fusta encendrem el contingut del recipient de fang i recitarem la següent oració:
“Pel poder de Sant Domènec
I pel poder del culte solar
Fes que la meva riquesa i fortuna augmentin
I que es converteixin els meus somnis en realitat”

Desprès de recitar una vegada l’oració, encendrem les 9 espelmes una a una, quan haguem acabat d’encendre l’ultima espelma tornarem a repetir l’oració un altre cop i deixarem consumir les espelmes fins al final.

Elements que necessitem:
- 4 espelmes verdes
- 1 espelma blanca
- oli diner
- ruda trossejada
- tamarinde sec , tamarell
- oli romaní
- encens “Katar”
- sal gruixuda
- carbonets instantanis

Procediment a seguir:
Agafarem les 5 espelmes i les untarem, en primer lloc amb l’oli diner. Un cop untades, en anirem a rentar les mans amb sabó i una mica de sal, per treure’ns les males vibracions que podrien tenir les espelmes.

Tot seguit, posarem les 5 espelmes, en un lloc planer i formant una creu i que l’espelma blanca quedi en el centre d’il•luminació.

Despres, posarem un grapat de ruda trossejada, al voltant de les espelmes, formant un cercle, un cop fet aquest cercle en farem un altre per fora d’aquest amb el tamarinde sec.

Un cop fets aquests dos cercles, amb l’oli de romaní i con si es tractes de fer un dibuix, deixarem caure unes gotes també formant cercle primer sobre el de ruda i desprès sobre el de tamarinde.

Tot seguit, posarem dos pastilles de carbó a cada costat de l’espelma blanca , una a la dreta i una altra a l’esquerra. Taparem el carbó amb un grapat de encens “Katar”. Quan els dos pilons de “Kartar” estiguin preparats, els encendrem i també encendrem les espelmes , la blanca serà l’ultima d’encendre.

Mentre tot va cremat, direm la present oració tres vegades:
Sant Guillem poderós
Sant Guillem protector
Fes que la nostra economia
Vagi cada dia millor
Que la precarietat s’allunyi
I que s’omplin les meves arques d’esplendor

Quan tot s’hagi cremat tirarem les restes del ritual en un lloc on hi hagi aigua corrent.

FONT (www.santfeliusasserra.cat/firabruixes/)En parlar de bruixes, generalment la fantasia i la llegenda es barregen amb la realitat històrica. Vells papers, però, ens mostren la bruixa catalana dels segles XVI i XVII.

Al Lluçanès ni l’església ni la inquisició perseguien la bruixeria sinó que foren el Consell i Jurats del terme els encarregats de fer-ho. Així en l’assemblea que tingué lloc pel novembre de 1618 s’explica que a Sant Feliu Sasserra havien trobat tres dones bruixes; en Cosme Soler, anomenat en Tarragó, actuant com a descobridor de bruixes havia identificat na Gallifa, na Marquesa Vila i na Montserrat Fàbregas com a tals. Aquesta última anomenada la Graciana havia estat majordona del rector de Gaià i quan fou detinguda exercia el mateix càrrec en el casal dels Sala de Sant Feliu.

Més endavant la vila de Sant Feliu fou seuí la Sost-vegueria del Lluçanès i, per aquest motiu, s’hi jutjaren seguint els mètodes de l’època, els responsables de delictes així com les bruixes. Al Serrat de les Forques, indret situat en un extrem del poble hi fou penjada el 8 de gener de 1767 l’ultima de les bruixes catalanes: na Maria Pujol, dita pel malnom La Napa, natural de Prats de Lluçanès.

El Samaniat
Cal esmentar el Ritual o culte que se centra en l’adoració d’un déu cornut Antigament aquest aquest déu era associat a la fertilitat. Es creia que el diable apareixia a la futura bruixa en moments de desesperació, soledat o desconsol.

Li proposava que s’unís a ell, un cop hagués renunciat a Déu, a Crist i a la religió cristiana. El pacte es segellava amb una marca del diable, sovint amb les ungles o les grapes. En aquest instant, la bruixa adquiria el poder de fer maleficis; en definitiva, poders sobrenaturals que podien servir per arruïnar la vida o la hisenda de qualsevol persona.

La bruixa era generalment una dona (encara que també podia ser un home, o fins i tot un nen) que s’havia lliurat al diable mitjançant un pacte per a servir-lo. A partir d’aquest pacte la bruixa ja podia assistir a Aquelarre (prat del boc). Eren reunions sacrílegues i orgiàstiques que se celebraven de forma regular. Aquest ritual era presidit pel dimoni, un ésser monstruós meitat home, meitat boc
Aquest acte era una afirmació del poder del diable sobre les seves vassalles: les bruixes. El ritual pretén representar aquesta submissió i alhora èxtasi per part de les bruixes enfront del boc. L’aquelarre és representat per 16 bruixes i 3 bocs. Una d’aquestes bruixes és l’amfitriona o escollida. Quan les bruixes s’acosten al culte presenten algunes deformacions o actituds que en notar la presència de la divinitat desapareixeran per donar lloc a una actitud d’admiració i alhora d’enamorament. Prenen el beuratge que aquest els ofereix i comença el moment de màxima entrega: l’èxtasi.

En aquest moment totes elles se senten les escollides, sense recordar els seus tics i les seves deformacions. Després de les rialles és l’hora d’abandonar el ritual i d’aquesta manera recuperar la personalitat que en presència del boc havia estat oblidada

El Judici
Gran part dels processos per bruixeria van ser duts a terme per autoritats civils i eclesiàstiques alienes a la Inquisició. Solia haver-hi un procediment judicial acusatori en el qual una persona podia ser processada per l’acusació d’una altra o per la sospita d’haver comès un crim. En altres processos es traspuaven també altres traïdories relacionades amb els afers econòmics o les rancúnies i odis entre persones conegudes.

La nit del dia 1 de novembre el tribunal jutja a Sant Feliu una dona acusada de bruixeria. El caçabruixes Cosme Tarragó serà l’encarregat de descobrir les marques del dimoni. Diversos testimonis declaren haver presenciat fets no habituals. L’acusada és declarada culpable. Serà condemnada a la forca.

Amb tot el respecte que es mereix, es fa una revisió teatral lliure, de la història de les bruixes i del Serrat de les Forques. Una visió que, al mateix temps vol ser un homenatge per a totes aquelles dones que varen morir injustament.

La sentència al Serrat de les Forques
Un dels topònims de la vila més emblemàtics, documentat ja als segles XVI i XVII, és el Serrat de les Forques lloc on penjaven les bruixes del Lluçanès. Es troba a la banda de tramuntana del poble de Sant Feliu, on hi ha una petita carena de 650 metres d’altitud en la qual trobem dos turons, un a la banda de ponent (on avui s’hi assenta una petita torre o miranda construïda al segle XIX) i l’altre a la part de llevant. El turó de la banda llevantina era conegut amb el nom de serrat de les Forques o de Guardiola.

El moviment d’objectes a certa distancia del subjecte sense que hi concorrin les forces físiques que es puguin detectar constitueix un fenomen conegut des de temps remots.

Concretament en la crònica: “De anima” de Tertuliano, el any 200 de la nostra era, es menciona a un individu que amb l’única força del seu pensament era capaç d’influir de forma directa en els objectes que els envolten. No obstant, fins que experimentadors competents i impecables en el tema, com el comte de Gasparin, l’il•lustre físic- químic William Crookes i el professor Charles Richer es varen ocupar del tema, no s’havia abordat seriosament aquest camp amb el suficient rigor científic. Aquest primers investigadors van bategar el fenomen com “telequinesia” , del grec “tele” “lluny” i “cinesis”
“moviment”, moguda des de certa distancia.

La possibilitat de produir efectes físics en el mon exterior sense apel•lar a l’ajuda de les influencies energètiques clàssiques es molt extensa. A part de l’anomenat moviment de taules, s’han descrit efectes que desafien totes les lleis de la gravetat (levitació), canvis d’estat de la matèria (materialitzacions), doblement de metalls, alteracions de reaccions químiques i processos biològics amb l’única influencia del pensament.

Quan els investigadors s’enfronten a aquesta fenòmens en ela que el fluït psíquic o a la seva força associada exerceix actes externs sobre els objectes materials, ensopeguen amb grans dificultats, que semblen insalvables.

Es sabut que en les anomenades ciències experimentals es fonamental que l’investigador pugui estudiar els fets amb les màximes garanties d’autenticitat per que pugui oferir desprès una relació el més completa i exacta possible. Però, com es pot oferir proves solides i concloents d’uns fets tan misteriosos, enigmàtics, accidentals i ambigus com son els fenòmens paranormals de tipus físic?.

Per si tot això, no fora suficient, una nova dificultat apareix davant els investigadors. La simulació o el frau tant conscient com inconscient al que recorren en més o menys freqüència alguns dels individus productors d’aquests fenòmens. No obstant, tot i les dificultats, de totes les traves que existeixen en aquest camí , no queda ni tant sols en la ciència oficial, la més mínima dubta de que l’ésser humà posseeix en alguns casos uns poders mentals que surten plenament del corrent.

Es un poder mental per mitjà del qual es pot preveure el futur, els successos que podran tenir lloc en el mateix i per tant poder-se prevenir contra ells.

L’endevinació, tot i ser un poder mental, de l’ésser humà, quasi sempre es serveix d’algun objecte aliè a la mateixa per portar a terme els seus propòsits, com la bola de vidre, les cartes (especialment els del tarot) els pòsits de te o del cafè; existeixen un nombre quasi infinit de mitjans i maneres d’endevinació, segons els hàbits i zones geogràfiques a on es practiquen. I encara que la majoria dels casos d’endevinació per aquests mètodes, es pot donar el frau, cal concloure que el poder mental es vertaderament el factor concloent de l’endevinació.

La clarividència consisteix en efectuar un viatge mental a llocs tancats, a veure coses amagades a els ulls dels altres a traves de les facultats extrasensorials. No hi ha barreres físiques que impedeixi a la persona dotada de clarividència penetrar en una ment, per complexa que sigui i desvetllar el que hi ha en el seu interior. La clarividència es diferencia de la telepatia per que la primera té lloc amb la intervenció d’un únic agent perceptor, es a dir, no existeix una segona ment transmissora de dades ocultes, sinó que es el propi poder clarivident individual el que permet portar a terme aquest fenomen.

Per mitjà de la clarividència es possible obtenir una premonició del futur i una retromonició del passat. La premonició o precognicció es el poder pel que la ment viatge en el temps i tenen accés a fets que es produiran en el futur. Aquest viatges extrasensorials acostumen a ser espontanis i es troben estretament relacionats amb l’individu que viu el fenomen o com a persona vinculada al mateix.

La retromonició consisteix, per altre part, en efectuar un viatge en el temps cap al passat, tinent accés a informació sobre situacions i persones ignorades. La retromonició consisteix en reviure per part d’una persona psíquica les sensacions de si mateix o d’altre, que sempre pertany al temps passat, sense que la informació a tal coneixement es produeixi pels canals habituals de percepció. Aquest fenomen acostuma a tenir lloc , en la seva màxima expressió, sota els efectes hipnòtics i es controlat per mitjà de la tècnica de regressió, pel que es troba íntimament emparentat amb l’hipnotisme.

La telepatia consisteix en transmetre pensaments, imatges i sensacions a distancia. Aquest es el fenomen o poder mental més conegut de la parapsicologia i està àmpliament acceptat per la ciència.
Tothom ha experimentat alguna vegada a la seva vida encara que hagi sigut d’una manera involuntària, el fet de pensar alguna cosa i que l’altra persona que estigui o no al costat de telepàtic, hagi respost de sobta encara que sigui sense saber exactament el per que.
Aquest fenòmens no so casuals sinó que acostumen a produir-se per la necessitat d’entrar en contacte amb una determinada persona per, com exemple solucionar un problema determinat. Quan això es dona se li dona el nom de “simpatia” .
De totes maneres l’experiència ens demostra que la telepatia, s’acostuma a manifestar entre pares i fills, entre persones relacionades emocionalment i en especial en moments de alta intensitat emotiva.
Certament, resulta molt difícil parlar amb precisió d’un tema tant profund i tant escassament estudiat com el de la telepatia. Com passa amb tot el paranormal, l’antiguitat de la telepatia es igual a la de l’home. Per alguna cosa es inherent i consubstancial, encara que una cosa son els fenòmens i una altre diferent es la ciència que s’ocupa del seu estudi. No obstant, direm que la telepatia constitueix, més que un fet, una actitud vital.

Definir la telepatia, requereix una bona dosis de precaució atès que encara que es coneixen els seus mecanismes, les seves dades essencials es troben en el camp dels fets inexplicables.

El primer que va fer servir la paraula “telepatia” va ser el doctor W. H. Myers, a l’any 1883. Posteriorment , la varen incloure en el seu vocabulari les més diverses societats científiques, i més tard encara va passar a Anglaterra, on fou admesa en la Londinenca Societat per a la Investigació Psíquica, de la qual en formava part el professor William Crookes i altes personalitats de l’època.

Etimològicament, telepatia significa “sofriment a distancia” i no “comunicació a distancia”. La segona accepció va anant guanyant terreny a l’accepció original, fixant-se definitivament i aconseguint ser considerada com la més idònia per la comunitat d’estudiosos d’aquest fenomen. Va ser el doctor J.B. Rhine el que va crear la següent definició de telepatia: “Es una comunicació d’impressions diverses i variades, d’un esperit a un altre, fora de les vies sensorials comunes”.

Encara que es tracti d’una percepció extrasensorial, s’ha d’aclarir que només es manifesta amb respecte a les activitats psíquiques d’una altre persona.

Encara que hi ha molts de “ufologos” que asseguren que els éssers que viuen en altres planetes del espai exterior es comuniquen telepàticament amb alguns ésser humans. També es coneguda la teoria de certs experts que afirmen que la telepatia té el privilegi d’haver sigut el llenguatge original i primitiu de la humanitat, sense exceptuar la possibilitat de que alguns animals l’hagin posseït i la posseeixin actualment.

La telepatia es manifesta en l’home i els animals tant a la terra com en el mar. Cal dir que els perjudicis que només fa uns quaranta anys obstaculitzaven el reconeixement d’aquests fets casi ha desaparegut completament.

Els estudiosos de la telepatia afirmen que, essent innegable l’existència d’aquest poder misteriós de la ment de l’ésser humà, les seves traces essencials son, molt sovint inexplicables.

Es tracte en resum, d’un fenomen completament immaterial. Existeix un tipus de telepatia anomenada “conscient” en oposició a la telepatia “inconscient” la més coneguda i estudiada,

Ja en certes tauletes assíries i babilòniques així com també en certs jeroglífics de l’Antic Egipte es parla d’encanteris amb malignes intencions respecte als enemics.

També els escriptors de l’antiga Roma asseguraven que els ulls dotats d’aquest poder maligne eren estràbics o estaven atacats per una altre malaltia o anomalia.

Ovidi, per exemple, atribueix una doble pupil•la, a la bruixa, Dipea i afirmava que mirant als malalts, el que mirava contreia la mateixa dolença. Segons els decenviros romans, el mal d’ull va ser declarat crim mortal cap a l’any 450 a. C.

Els antics grecs creien que existien individus, que els seus ulls tenien la virtut de consumir entre les flames els cossos als que dirigien concentradament les seves mirades.

L’historiador grec Plutarco (48-120) va estudiar la qüestió de la fascinació, arribant a deduir que la major part de la població de la seva època creia en el mal d’ull i estaven constantment mitjans per combatre’l o evitar-lo.

Actualment i des de fa uns anys, sembla que ha despertat de la seva letargia, en amples sectors de la humanitat, un extraordinari interès pels temes que fan referència a les qüestions esotèriques, màgia, bruixeria, santerismo, etc., i altres fenòmens d’índole confusa i poc coneguda, que s’han produït, es solen produir i es seguiran produint sobre la superfície del nostre planeta on el ser dominant es l’ésser humà.

Hi ha una sèrie de localitats disseminades per diverses comarques del planeta , a les que les dones només pel fet d’haver nascut allà, son considerades posseïdores de la condició de bruixes.

La bruixeria es hereditària i passa de mares a filles per do familiar. Respecte al do de la bruixeria no innat ( o sigui no adquirit per tradició hereditària), sinó adquirit voluntàriament, es presenta vinculat al satanisme.

També s’admet la possibilitat de l’existència d’un do o facultats, desconegudes pels mateixos humans i que situen a una bruixeria totalment deslligada del satanisme.